Maria Sevilla

“La literatura i l’art no crec que hagin de solucionar res, al contrari: m’agrada quan encara emboliquen més la troca, quan ho tornen tot irresoluble i contradictori; només així podem aprendre a obrir-nos a altres realitats.”

Qui és?

Maria Sevilla és una filòloga i poeta nascuda a Barcelona l’any 1990.

Trajectòria

Explica d’ella mateixa: “Era març de 1990 i era a Can Ruti, i néixer era migpartir-se. La infància la passo i la passava a Bufalà, a la «perifèria» de Badalona, entre els dibuixos del meu avi Joan i el Mezzanine de Massive Attack sonant a l’habitació de la meva tieta Anna; entre passejar per la muntanya despullada del damunt de l’autopista i els autocars descarregant a les portes del Gran Velvet. Viure era migpartir-se. L’art era (és) el conglomerant, i jo aprenia a disgregar-me i a pastar-ho tot de nou a una i moltes veus a l’institut: mal-llegir Nietzsche per canalitzar la mala hòstia adolescent, fumar herba que robàvem massa d’hora al germà de la meva amiga punki per compensar la mala hòstia adolescent. Escriure va venir després, a la universitat: Filologia Catalana, Facultat de Santes Lletres (marca registrada). Després també vingueren Vinyoli, Rodoreda, Ferrater, Bonet, Cortázar, Poeta en Nueva York; els forats de Sade i dels assajos de la Marta Segarra; Pizarnik, l’insomni de la Maria Cabrera. Viure és migpartir-se: actualment faig una tesi sobre La passió segons Renée Vivien, de Maria-Mercè Marçal; col·laboro amb les revistes Caràcters, Els Marges; he publicat alguna altra cosa a la Revista de Catalunya i a Haidé. Estudis Maragallians. Tot això ho disgrego, per exemple, al Moog, i ho he pastat en una mena de cosa abjecte, Dents de polpa, primer poemari meu, premiat al XXX Premi Bernat Vidal i Tomàs. Morir-se deurà ser, suposo, tan avorrit i paralitzant com deixar de disgregar-se. Deu ser per això que encara em penso que l’art és bo si és irresolublement contradictori.”

Un tastet del seu talent

BRUIXISME

sóc

la incerta mesura en què viuré

tota la meva.

punt de referència a l’entrecuix.

sóc

alteritat inabastable

desig sòlid d’immolar-me.

Llegeix l’entrevista

Edició

2016